Justícia i record

Els crims franquistes tornen a estar presents a l’esfera política espanyola. Trenta-cinc anys després de la mort del dictador, la societat espanyola continua tenint oberta una de les pàgines més rellevants de la seva història.

El judici contra el jutge Baltasar Garzón per investigar els crims del franquisme ha estat l’espurna que ha encès el debat sobre si ha arribat el moment de tancar definitivament aquest període. Sota el punt de vista d’alguns, aquest etapa històrica és va tancar amb l’aprovació de la llei d’Amnistia de 1977, però si una cosa esta clara, és que aquest va ser un fals tancament. Segurament va ser un tancament comprensible en un moment on començava a caminar una jove democràcia, però el nostre sistema democràtic ja no és tan jove.

Vivim en una democràcia més que consolidada. Les pors dels primers anys de la transició haurien de ser avui inexistents. La nostre democràcia ha abandonat la seva fase juvenil per situar-se en la maduresa, una maduresa que li ha de permetre afrontar els reptes que varen quedar pendents als seus primers anys.

No podem dir que la transició espanyola va ser covarda, però si avui continuem sense acabar el que aquesta va haver de deixar pendent no estarem sent el suficientment valents. Hi ha pàgines que no es poden tancar amb l’oblit, algunes, com aquesta, necessiten del record, un record necessari per aquells que van patir la crueltat de la dictadura.